El passat 2 de maig es va celebrar un seminari a l’Institut d’Estudis Autonòmics de Barcelona, organitzat pel Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, en el qual es va parlar sobre l’Estatut i la Unió Europea, el tema ens resulta interessant ja que la dimensió social europea interacciona de forma relativament depenent amb els processos de globalització i unió monetària, que resta subjecta a unes regles de presa de decisions internes on els components democràtics encara són dèbils, i que el seu desenvolupament futur es realitzarà a partir d'una heterogeneïtat creixent dels models estatals i subestatals de benestar. L'estat del benestar disposa avui dia d'una esfera supranacional, d'una dimensió europeïtzada. Se situa en un model d'integració estratègic i flexible on el govern multinivell (Estat, Comunitats Autònomes i Entitats Locals) tenen plena cabuda. En aquest sentit cal esmentar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya reconeix competència exclusiva en matèria social, la qual cosa ens ve a dir que disposa de plena autonomia per la disposició i execució d'actuacions en aquest àmbit. No obstant, existeixen altres instruments tan estatals com comunitaris que han d'incorporar-se i ésser compatibles en pro d'una millora de les polítiques socials.

Aquest any es compleixen vint anys des de l'adhesió de l'estat espanyol a les Comunitats Europees, posteriorment la Unió Europea (UE).
La UE és una organització internacional d'integració. Les competències de les quals gaudeix la UE no són pròpies, les ha anat adquirint mitjançant la cessió de sobirania pels Estats membres. Aquesta atribució de competències en favor de la UE s'ha efectuat a través dels principis d'atribució, especialització, subsidiarietat i solidaritat, principis rectors de la cessió de competències.

Malgrat la UE és una organització d'integració, l'actor fonamental en el sí d'aquesta entitat són els Estats. Això vol dir que, els ens regionals s'han quedat al marge dels òrgans de presa de decisió de la UE. No obstant, existeixen institucions i instruments de representació i participació regional, com poden ser el Comitè de les Regions o els Acords de la CARCE (Conferència per Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees).

Actualment està plenament consolidat el fet que no es pot concebre integració regional neutralitzant la descentralització autonòmica que caracteritzen diferents Estats membres de la Unió. Aquest és el cas de l'Estat espanyol. Aquest fet posa de relleu un fenomen tan important com és l'execució del dret comunitari a l'Estat espanyol.
Si ens preguntem qui executa el dret comunitari o quina part d'aquest correspon a l'execució directa de les Comunitats Autònomes, ens trobarem amb una resposta directa: correspon a les CCAA l'execució de les subvencions i al compliment de la legislació estatal (integrant el dret comunitari).

Aquest fet posa de relleu l'evolució de la perspectiva sobre aquest tema. Tenim dues vessants enfrontades; una posició centralista que propugna l'execució del dret comunitari directament per part dels Estats, en tant que són els últims i únics actors implicats en el principi de responsabilitat. En el pla oposat, trobem una perspectiva més comunitària que defensa la participació de les CCAA emparant-se en el principi d'autonomia institucional i procedimental, que ve a defensar que els Estats escullen de forma lliure i autònoma l'aplicació i execució del dret comunitari. Davant aquesta dicotomia el Tribunal Constitucional s'ha posicionat i ha contribuït tot creant doctrina. El TC en la seva sentència 252/1988, de 20 de desembre disposa que l'execució del dret comunitari se resol d'acord amb la distribució de competències establertes entre l'Estat i les CCAA. Aquesta resolució es fonamenta en el fet que a l'estat espanyol no hi ha clàusules generals que habilitin la competència comunitària i per tant, tant l'Estat com les CCAA hauran de cenyir la seva competència d'acord amb el que es té atribuït respectivament per llei.

No obstant la jurisprudència relativa a l'execució del dret comunitari, al sí de l'Estat espanyol s'ha palès un protagonisme estatal en perjudici de les CCAA sota el principi de responsabilitat estatal i extraterritorialitat. Aquest fenomen ha posat de manifest l'existència de dos problemes que podríem classificar en un d'ascendent i l'altre descendent, això és la relació de participació entre les CCAA i l'Estat i la coresponsabilització dels ens regionals en la participació (fons comunitaris) respectivament.
Per tal de trobar una solució definitiva i a la llum de les noves reformes estatutàries, diferents CCAA han positivitzat en els seus Estatuts clàusules que contemplin l'execució del dret comunitari per part de les CCAA. Aquest és el cas per exemple de València, Andalusia o Catalunya.

En el cas català cal mencionar els articles 189 i 190 del projecte d'Estatut que actualment es troba en deliberació al Senat espanyol. Aquests articles disposen que l'execució del dret comunitari s'estableix pel principi d'actuació directa a partir de les normes comunitàries. En el cas que l'execució del dret comunitari requereixi de l'adopció de mesures extraterritorials (sobre tot en el cas dels fons europeus), la Generalitat participaria en el procés conjuntament amb l'Estat. Es dedueix que s'accepta la supraterritorialitat però una intervenció estatal ha de justificar la seva actuació i ha de consultar-se a la Generalitat.

Tradicionalment la participació en el procés comunitari ha correspost exclusivament a l'Estat en tant que sobirà, però la evolució de la participació autonòmica a l'interior d'aquests i l'increment de competències de les mateixes fan que els nous Estatuts d'Autonomia consolidin la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional i creïn nous instruments de governança. Tot i que els Estatuts tenen un paper modest, aquest procés és irreversible.