|
Febrer de 2002
|
 |
|
L'autora de l'article fa una exposició de quina ha estat l'evolució de la immigració a Catalunya, al mateix temps que reflexiona sobre les mancances i virtuds del model vigent.
La raó principal que impulsa una població determinada a migrar no és nova.. És la mateixa que podíem observar fa tres dècades: un fort desequilibri econòmic entre les dues zones que propiciava la mobilitat humana. El que ha canviat és el volum d'aquests moviments migratoris, els països tant d'origen com de destinació, la capacitat d'absorció d'aquesta població per l'economia i sobretot, la voluntat política d'acollir-los.
L'arribada d'immigrants estrangers a Catalunya ha fet que tant les institucions com les entitats d'iniciativa social hagin hagut d'adaptar-se a la nova realitat, donar respostes a les noves demandes, elaborar un discurs teòric i una filosofia d'actuació, i sovint, amb una manca total de models a seguir, o en tot cas, veient el fracàs de moltes polítiques realitzades en altres països veïns.
Totes les forces polítiques i socials estan d'acord en el fet que la finalitat principal de la política d'immigració ha de ser la integració dels immigrants. L'èxit d'aquesta integració no depèn, però, només de les polítiques públiques que es portin a terme. Està condicionada també, i de manera decisiva, per les oportunitats de treball, i per les expectatives de mobilitat social ascendent que l'estructura econòmica de la societat receptora els ofereix. De ben segur hi haurà conflictes, ja que els conflictes són inherents a la gran majoria de processos dinàmics.
Sigui quin sigui l'escenari que hi hagi, el que sembla que serà irreversible es que l'Estat espanyol i Catalunya, en una posició destacada, continuaran essent zones receptores d'immigrants. És per aquest motiu que les administracions públiques i els poders legislatius hauran de continuar donant respostes a les necessitats que aquesta nova població tindrà. Aquestes, hauran de ser el suficientment àgils per adaptar-se al ritme dels canvis que es produeixin.
|
|
|
| 1.
|
Introducció
|
|
|
Des dels inicis de la humanitat, molts homes i dones han marxat del lloc on van néixer, han emigrat. La majoria d'ells ho han fet per motius econòmics, polítics, religiosos o senzillament per afany d'aventura. Es podria dir, doncs, que el fenomen migratori és una condició inherent a l'espècie humana.
Catalunya ha estat, a l'igual que molts països, un lloc on s'han produït corrents migratoris, és a dir, períodes en que la població autòctona s'ha vist obligada a marxar, i d'altres en que aquesta s'ha incrementat amb l'arribada de persones provinents d'altres indrets. En cada època el fenomen migratori ha tingut unes característiques determinades i diferencials. Analitzant el segle XX podem trobar exemples dels dos tipus: durant els primers anys del segle encara hi havia persones que decidien anar a fer les amèriques, és a dir, que es dirigien al continent americà per a fer fortuna. Uns anys més tard, i fins a l'inici de la Guerra Civil, van començar a arribar persones provinents de l'Aragó i de Múrcia. Després de la Guerra Civil, van ser moltes les persones que van haver de marxar per raons polítiques, algunes a França, d'altres a Amèrica. A partir dels anys 50 i fins a meitat dels anys 70, Catalunya va rebre el major nombre de persones de diferents indrets de l'Estat espanyol que probablement mai havia tingut. A partir dels anys 80 i fins a l'actualitat, les persones que arriben a Catalunya provenen de països estrangers.
Aquesta darrera onada migratòria ha seguit l'evolució següent: en un primer moment, les estadístiques ens indicaven que majoritàriament les persones provenien de països europeus. La majoria eren dirigents i quadres d'empreses. Ara, les xifres més importants són les dels provinents del Marroc i de diferents països de l'Amèrica llatina. En aquest cas són persones que ocupen uns llocs de treball que els autòctons no accepten, per les condicions en les que s'han de realitzar, tant a nivell salarial, com per l'horari, la temporalitat, i inclús la perillositat. Els fluxos que provenen de l'estranger han anat substituint progressivament aquells que tenien el seu origen en altres regions espanyoles. Es tracta, doncs, d'un fenomen de substitució, que no de successió, atès que aquests nous fluxos no han heretat el perfil demogràfic i quantitatiu dels anteriors[1].
Finalment, un punt important que no voldria obviar és el coneixement que ens aporta l'anàlisi demogràfica. Aquesta ens assenyala que el 60,3% del creixement demogràfic de Catalunya en el darrer segle s'explica a través de la immigració. Dels 6 milions d'habitants actuals, 3,6 es poden considerar fruit directe o indirecte de la immigració del segle XX. La conjunció de factors com ara la reproducció biològica i la immigració, han estat la causa d'un creixement tan important que explica com Catalunya ha pogut mantenir el seu pes en relació amb la població mundial entre 1850 i 1980. És a dir, si els catalans representaven un 1,37 0/00 de la població mundial el 1850, el 1980 en representaven l'1,34 0/00.[2]
|
|
|
Com deia abans, poques són les persones que decideixen sense cap motiu marxar del seu lloc d'origen i deixar la seva família. Hi ha, doncs, raons que els obliguen a prendre aquesta decisió. Les raons per migrar són diverses, tan diverses com els individus: millorar la seva situació econòmica o professional, ampliar estudis, conèixer món, fugir del seu país d'origen per raons polítiques, reunir-se amb la seva família, aconseguir assistència mèdica, o allunyar-se d'un entorn social o de situacions personals sovint conflictives "per començar una nova vida". Tot i així, les raons econòmiques i les raons polítiques solen capitalitzar les seves respostes.[3]
Qualsevol dels diferents models d'anàlisi de les migracions té limitacions, ja que tot procés migratori és enormement complex i presenta les seves particularitats. Un dels models d'estudi més utilitzats és l'establert fa més d'un segle per Ravenstein i que es basa en la idea que en tot procés migratori hi ha un fenomen d'atracció (pull) i un d'expulsió (push) [4]. Hi ha, doncs, un territori que atrau les persones per a anar-hi a viure, sigui per què hi ha riqueses, perquè hi ha manca de treballadors, perquè ja s'hi han traslladat familiars o coneguts, perquè hi ha relacions comercials, o perquè s'hi viu en llibertat. I a la vegada, hi ha territoris que expulsen la seva població: per manca de treball, per sobrepoblació, per raons polítiques o religioses, etc. Però a tot això cal afegir-hi un altre factor: cal que hi hagi certes relacions entre el país d'emigració i el d'immigració, bé siguin econòmiques i comercials, històriques, de colonització, i evidentment, de proximitat geogràfica i cultural.
Els moviments de població tenen un fort impacte tant en els països d'origen com en els països de destinació, impacte econòmic, impacte polític i impacte cultural.[5] Així, doncs, quan una persona aconsegueix un cert èxit després d'haver emigrat, no només se'n beneficia ella i la seva família, sinó també el país del qual prové, i allà on ha anat. "Dels beneficis del treball dels immigrants no se n'aprofita només el país de residència, sinó també, en certa mesura, el país d'origen, divises que a escala local poden significar una millora important per a la família, i a escala estatal una ajuda molt important al creixement econòmic".[6] El país acollidor se'n beneficia, ja que els immigrants donen resposta a la seva necessitat d'una determinada mà d'obra (sigui d'intel·lectuals o quadres, en determinats moments, sigui per a treballs precaris i mal remunerats). Però no només és un enriquiment econòmic, sinó que també la immigració suposa l'entrada de capital humà en un país. "La importació de capital humà a través de la immigració és possiblement l'avantatge comparatiu més important amb què compten els Estats Units d'Amèrica en l'economia global dels nostres temps. L'immigrant és per naturalesa un element actiu, emprenedor, generador de riquesa i, a mitjà termini, de llocs de treball per a altres".[7] Un país ric, és un país que necessita i rep immigrants. D'un país pobre la gent emigra.
|
|
|
L'emigració suposa superar una certa selecció natural. No emigren els més pobres, ni els vells, ni els malalts, sinó els més ben preparats. En realitat, són pocs els que aconsegueixen sortir fora del país, superar els obstacles que troben pel camí, arribar al lloc de destinació i establir-s'hi.[8] Així, contràriament al que es creu, les persones que emigren no són necessàriament les més necessitades, sinó les que tenen ja certa capacitat per emprendre el viatge: capacitat econòmica -per pagar les despeses del viatge, o senzillament, per poder deixar la família sense la seva aportació econòmica durant un temps-; capacitat relacional -disposar d'una xarxa familiar o d'amistat que doni suport a la iniciativa tant al país d'origen com al d'arribada- i capacitat personal -tenir un caràcter emprenedor, decidit, d'aventura.
|
|
 |
| 2.
|
La immigració d'origen estranger a Catalunya
|
Com dèiem abans, a Catalunya, en els darrers vint anys hi estan arribant persones provinents de països estrangers. Com veurem, les xifres d'aquesta nova immigració es mantenen prou baixes, tant respecte al conjunt de la població com si les comparem amb les d'altres països veïns. Però malgrat això, la seva percepció social evoluciona geomètricament, fins al punt que caldria inclús considerar-la sobredimensionada.[9]
Segons les dades de permisos de residència de la Comissaria General d'Estrangeria i Documentació,[10] el 31 de desembre de 1999 hi havia un total de 183.736 residents estrangers, que suposava un 3,06% de la població total. Aquesta xifra disminueix si només es comptabilitzen els provinents de països en vies de desenvolupament o els immigrants considerats econòmics:[11] 132.790, que suposa un 2,2% del total de la població catalana.
D'altra banda, del total d'estrangers a l'Estat espanyol, el 31,23% estan residint a Catalunya, el que suposa que aquesta comunitat autònoma ocupa el primer lloc de l'Estat, tant en xifres absolutes com relatives, i allunyant-se cada vegada més de la comunitat de Madrid, que és la següent, té un 25%.[12]
L'evolució d'aquesta immigració està essent en sentit creixent, però de manera progressiva. Així tenim que en els darrers anys l'evolució de permisos de residència atorgats a Catalunya segons zona de procedència ha estat la següent:[13]
Quant a la grandària de la població estrangera no registrada en les estadístiques oficials, per estar en situació irregular, és una polèmica recurrent subjecta a valoracions molt diverses. Hi ha autors que estimen que la diferència és d'un 15% a un 20% entre la població estrangera que viu a Espanya i la xifra de residents registrats. De totes maneres, la xifra varia en funció de les èpoques de l'any, de la posada en marxa de regularitzacions especials, de l'establiment dels contingents anuals, i de l'esforç en el control policial a les fronteres espanyoles.
|
|
|
Si analitzem les dades dels immigrants estrangers residents a Catalunya segons continent de procedència, tenim:[14]
Immigrants residents a Catalunya provinents d'Europa:
La immigració provinent de països europeus (50.630 a finals de 1999) prové bàsicament de l'Europa comunitària (44.259). França i Alemanya són els països més representats amb unes 10 mil persones cadascun d'ells. És una immigració que des del Tractat de Shengen ja no té cap dificultat per residir i treballar a Espanya, per la qual cosa sovint ja no se'ls considera immigrants.
Pel que fa a la resta d'Europa occidental, Suïssa és el país que més representants té a Catalunya (1.888). La immigració procedent de l'Europa de l'Est és molt més recent (3.825), però és la que està tenint un increment més accentuat. Els col·lectius més importants són els de l'ex URSS (756) i els polonesos (587). En un inici quasi tots arribaven com a sol·licitants d'asil i refugi, i quan se'ls va denegar es van quedar en situació irregular. És una població jove amb un nivell d'instrucció elevat que es veuen obligats a treballar en oficis menys qualificats.
Immigrants residents a Catalunya provinents d'Àfrica:
El col·lectiu més important numèricament i en constant augment, procedeix d'Àfrica (76.101), i en particular dels països del Magreb i de l'Àfrica Subsahariana.
Procedents dels països del Nord d'Àfrica, a finals de 1999 hi havia 63.813 persones, la majoria provinents del Marroc, les quals representaven el 33% del conjunt de la immigració estrangera a Catalunya i és la principal colònia estrangera en cadascuna de les quatre províncies. La colònia marroquí resident a Catalunya és la més antiga i nombrosa de les fincades a Catalunya. Als assentaments provisionals de la dècada dels 60, va seguir l'establiment d'individus primer, i de grups familiars a partir dels anys 70. Posteriorment, des de la segona meitat dels 80 es va registrar el major flux, que no ha deixat de parar, accentuant-se en els darrers anys amb l'arribada de joves i, iniciant-se, també, la vinguda de dones i de menors sols, a part de l'increment que ha comportat el reagrupament familiar.
El nombre de residents subsaharians a Catalunya és d'unes 12.288 persones. Els dos col·lectius més importants procedeixen de Gàmbia (7.100) i Senegal (2.001). La gran majoria són homes solters, relativament joves (25-30 anys). Actualment també hi ha un cert nombre de famílies. L'arribada a Catalunya es va iniciar cap els anys 70, i es va incrementar els anys 80, quan s'instal·laren bàsicament al Maresme, i des d'allà es van anar desplaçant cap a altres zones de Catalunya, sobretot de Girona. En els últims anys, s'incrementa el nombre de persones que provenen de països en situacions de conflicte bèlic: Mali (591), Nigèria (309), Ghana (192), Sierra Leone (116), i de les tres Guinees africanes, amb un total de 1.239 persones.
Immigrants residents a Catalunya provinents d'Amèrica:
Hi ha a Catalunya immigrants de pràcticament tots els països d'Amèrica. Es tracta d'un col·lectiu heterogeni, tant pel que fa als seus motius per a immigrar com pel seu nivell de formació i d'estabilitat laboral, però els seus vincles històrics els distingeixen taxativament de la resta d'immigrants.
Els residents llatinoamericans, (33.089) procedeixen en part de la immigració de la dècada dels 70, que tenia un caire principalment polític i ideològic, i que fugia de les dictadures d'aquella zona. Aquesta era una població qualificada, formada per intel·lectuals, tècnics i professionals.
Però el gruix de la població immigrant actual és més recent i la seva motivació és bàsicament econòmica. Procedeix de Centreamèrica, dels països andins i de les Antilles. El col·lectiu més nombrós és el Peruà (9.385), i està experimentant un fort creixement en els últims anys. És el col·lectiu que més pateix els desajustaments entre el seu nivell de qualificació laboral (amb un alt percentatge d'universitaris), i les possibilitats d'ocupació que troba a Catalunya. La seva principal ocupació està en el servei domèstic. És una població jove (més del 50% tenen entre 25 i 30 anys), amb un lleu predomini de les dones, i amb un cert percentatge d'estudiants i de refugiats polítics.
De Centreamèrica, i amb un fort increment en els últims anys, destaca la colònia dominicana. Hi ha 6.674 dominicans residents registrats i la tendència va en augment. És una població femenina del 75%, molt jove, que procedeix majoritàriament de les zones rurals més pobres de Santo Domingo, i el seu nivell d'instrucció és molt baix. En els darrers anys, els col·lectius provinents de Cuba (2.597) i Ecuador (1.821) han experimentat, també, un creixement molt important.
El col·lectiu que tradicionalment era el més nombrós, però que fa tres anys l'han sobrepassat els peruans, dominicans, cubans i colombians és l'argentí (2.282). És una població assentada amb una estructura demogràfica equilibrada i forta presència familiar. Té una posició econòmica privilegiada, amb un alt percentatge de tècnics i professionals. El seu volum va decreixent, en gran part per una propensió clara a la nacionalització.
Xilens i colombians amb una població resident al voltant de les 1.700 i 2.300 persones respectivament, són els altres dos col·lectius significatius d'aquesta zona. El perfil dels colombians s'assembla bastant al dels peruans quant a formació i nivell de precarietat. La colònia xilena és la més antiga i més estable, amb característiques d'integració similars a les que té la colònia argentina.
Pel que fa als provinents de l'Amèrica del Nord, el país amb més residents a Catalunya és els Estats Units, amb un total de 2.287 persones a finals de 1999.
Immigrants residents a Catalunya provinents d'Àsia:
La immigració asiàtica és menys nombrosa (21.112) i més allunyada culturalment. Presenta una gran diversitat de llocs d'origen i motius d'arribada, i els seus nivells d'integració són molt variats.
Els filipins constitueixen un consolidat corrent immigratòri que es va intensificar a finals dels anys 70 i principis dels 80. A finals de 1999 hi havia 4.693 persones residents. Està composta sobretot per dones amb un nivell d'instrucció mitjà i hi ha un cert percentatge d'universitaris. La seva taxa d'ocupació és alta. Les filipines són les més antigues en el sector domèstic i quasi totes han regularitzat la seva situació, tenen contracte de treball i seguretat social. Com tots els asiàtics, és un col·lectiu bastant hermètic, amb una sociabilitat bàsicament endogàmica, i amb un tarannà poc conflictiu.
Molt menys conegut és el col·lectiu de xinesos (6.508), que en els darrers dos anys ha experimentat un creixement que els ha fet distanciar-se dels filipins amb qui compartien els primers llocs de procedèncica asiàtica. És una immigració específica, dins una tradició que fa que es puguin trobar comunitats xineses en quasi tots els països desenvolupats, dedicats bàsicament a la restauració i al comerç. Tenen una xarxa de relacions i d'infraestructures d'acollida molt organitzada: a partir de famílies i clans.
Els col·lectius pakistaní (2.815) i de l'Índia (1.682) són molt més recents, i moltes vegades procedeixen d'altres països europeus. Es dediquen a petits negocis. La majoria són homes solters, de classe mitjana-baixa i diuen haver marxat per motius d'inestabilitat política, però també per motius econòmics.
Un altre del col·lectius que cal assenyalar és el provinent d'Armènia. De no ser gairebé representat, l'any 1999 va passar a haver-hi 1.597 persones provinents d'aquest país. És de preveure, doncs, que aquest creixement seguirà aquesta tendència.
També és important el nombre de persones provinents del Japó (1.267), que malgrat que econòmicament tenen una situació molt diferent, sí que tenen en comú la llunyania cultural i, com la resta d'asiàtics, l'ésser bastant hermètics.
Immigrants residents a Catalunya provinents d'Oceania:
El total de població procedent d'Oceania que viu a Catalunya és de 218 persones, la majoria dels quals provenen d'Austràlia (159).
|
|
|
En referència a la distribució geogràfica de les persones d'origen estranger per les quatre províncies catalanes tenim:
El percentatge de població immigrant d'origen estranger a Catalunya, respecte al total d'habitants per demarcació provincial, està per sobre del 2% a Barcelona i Tarragona, a Girona ja sobrepassa el 4%, i a Lleida està en l'1,55%. Aquestes xifres disminueixen quan es comptabilitzen únicament els immigrants estrangers considerats econòmics, és a dir, els procedents dels països africans, els dels països asiàtics (excepte Japó i Israel), els originaris de l'Europa de l'Est i els provinents d'Amèrica Central i del Sud:
|
|
15) Inclou a la població provinent d'Àfrica, Àsia excepte Japó i Israel, Amèrica Central i del Sud i de l'Europa de l'Est.
|
|
|
|
Els immigrants estrangers que viuen a Catalunya, la gran majoria han vingut per millorar la seva condició econòmica, i és per aquest motiu que la majoria estan treballant en algun sector d'ocupació. Així, el 65,20% dels residents disposaven, a finals de 1997, d'un permís de treball.
Pel que fa als sectors d'activitat on treballen, el principal sector d'ocupació és el sector serveis (56,84% dels permisos de treball),[16] en el qual destaca el servei domèstic (al que s'hi dediquen, com ja he assenyalat, en altes proporcions la població femenina filipina, dominicana, i marroquina), el comerç, bé com a venda ambulant (essencialment africans), bé com a agents comercials i dependents (paquistanís), i el sector d'hostaleria, en el qual destaquen els asiàtics.
Els altres tres sectors que configuren pràcticament a parts iguals els àmbits d'ocupació de la població immigrant són: l'agricultura (12,48%), la indústria (11,46%) i la construcció (11,05%), sector en el qual treballen bàsicament marroquins. En els treballs agrícoles, la mà d'obra és bàsicament marroquina i en menor mesura de Gàmbia i Senegal.
El mercat de treball en el qual es mouen els immigrants econòmics pot classificar-se globalment com un mercat secundari dins d'un sistema dualitzat, caracteritzat per la inestabilitat, els baixos salaris, la falta de qualificació i la desregulació.[17]
Dins dels sectors d'ocupació hi ha una certa dualització o segmentació. Hi ha un segment del mercat millor remunerat, en el qual hi ha una certa concurrència amb treballadors natius, i un altre segment pitjor remunerat en el qual l'immigrant no té competència. Així, per exemple, en el servei domèstic "intern", avui en dia no es troben treballadors espanyols, en canvi en l'"extern", en el que es paga per hores, competeixen treballadors estrangers amb espanyols. En el sector agrícola passa una mica el mateix: hi ha més treballadors espanyols entre els temporers que es dediquen a les campanyes de recol·lecció alguns mesos a l'any que entre els peons agrícoles que treballen de forma més permanent en els hivernacles i en els horts, ja que els primers estan millor pagats.
A Catalunya hi ha també bastants petits tallers industrials, desenvolupats bàsicament dins de l'economia submergida, en els quals treballen immigrants en condicions d'higiene i seguretat poc controlades.
L'ocupació en el sector de l'hostaleria està més regulada i acostuma a estar subjecta a contracte, tot i que és una ocupació estacional per a llocs de treball poc qualificats.
Pel que fa a l'edat i al sexe, els immigrants amb permís de residència són en totes les franges d'edat majoritàriament homes. Així, només el 44,93% dels permisos atorgats són per a dones. El 86% dels permisos és per a persones en plena edat laboral, de 25 a 54 anys.
De totes aquestes dades, podem concloure que, contra el que es sol pensar, el col·lectiu de persones immigrades d'origen estranger no és un sector marginal. No ho és des del punt de vista del lloc que ocupa en l'estratificació social; tampoc no ho és si tenim en compte les activitats que desenvolupa, i tampoc no se'l pot considerar marginal des de la perspectiva de la importància que pot tenir en el futur de la societat catalana en conjunt. La nostra societat ja ha generat un espai social per a les persones immigrades.[18]
|
|
|
| 3.
|
La resposta de les administracions públiques al fenomen de la immigració
|
|
|
L'entrada de l'Estat espanyol a la Unió Europea va suposar un punt d'inflexió en la política d'immigració: va comportar el compromís de les autoritats espanyoles a tancar les seves fronteres i a legislar sobre el règim d'entrada i de permanència a l'Estat. L'any 1985 es promulga l'anomenada llei d'estrangeria,Ley Orgànica 7/1985, de 1 de julio, sobre Derechos y Libertades de los Extranjeros en España. (BOE núm. 158, de 3 de julio de 1985). que des del seu inici va ser molt polèmica i criticada per amplis sectors de la societat, pels mateixos immigrants, pels treballadors de les administracions, i per representants dels diferents partits polítics. Aquestes queixes, bàsicament eren produïdes per la possibilitat que la mateixa llei donava a l'arbitrarietat i a la discrecionalitat en la seva aplicació a certes situacions d'incoherència i al fet de contribuir a la creació d'uns circuits qualificats en moltes ocasions de kafkians.
Aquesta situació pot explicar-se si es consideren els factors següents: 1) Quan es promulga la llei, el nombre d'immigrants era molt baix. Les autoritats legislatives i administratives estaven acostumades a tractar el tema de la emigració, però no el de la immigració estrangera; 2) La crisi econòmica i les elevades taxes d'atur no permetien veure a simple vista que una sèrie de llocs de treball no voldrien ser coberts per aquests aturats; 3) Les entitats d'immigrants eren pràcticament inexistents, i les ONG que començaven a treballar en aquest àmbit tampoc no tenien la força suficient, ni l'experiència necessària per pressionar contra aquesta mesura legislativa. Tot i així, el Defensor del Poble va demanar que s'analitzés la possible inconstitucionalitat d'alguns articles, que finalment van ser abolits. El més significatiu era la prohibició expressa que es feia a que els immigrants poguessin associar-se.
Des de llavors, i amb motiu de les dificultats assenyalades, per a aquelles persones que no s'havien pogut regularitzar mitjançant els mecanismes establerts per la llei, durant la dècada dels 90 es van haver d'establir dos períodes especials de regularització. També es va elaborar i publicar el Reglament d'execució de la Llei[20], que en alguns aspectes anava més enllà que la pròpia llei.
L'any 1998, després de 13 anys de vigència de la primera llei d'estrangeria, totes les forces socials i polítiques van estant d'acord a modificar-la. Al Congrés dels Diputats s'hi van presentar tres proposicions de Llei. Dues es referien a modificar el que era l'actual llei, i una altra, que va sorgir des de Catalunya, plantejava fer una llei d'integració dels immigrants que abolís la primera i modifiqués aquells aspectes de diferents lleis sectorials que impedeien la integració dels immigrants (lleis de la Seguretat Social, de Sanitat, i d'Ensenyament, entre altres). El mes de desembre de 1999, i després de 18 mesos de treball d'una subcomissió en el Congrés dels Diputats, es va aprovar la Llei 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. El procés electoral que es va obrir immediatament després de l'aprovació d'aquesta llei, i el compromís del partit guanyador de modificar-la, han fet que, sense donar temps a desplegar la llei, se n'iniciés un nou procés de reforma.
|
|
|
Davant les reiterades crítiques per part de diferents sectors socials de que el Govern espanyol només duia a terme una política d'estrangeria basada en el control fronterer i a dotar els immigrants dels permisos necessaris per viure i treballar en territori espanyol (amb totes les dificultats abans esmentades), i no portava a terme una política d'immigració, basada en la promoció de la integració dels immigrants en la societat d'acollida, el 2 de desembre de 1994, el Consell de Ministres va acordar aprovar el Pla per a la integració social dels immigrants. En el text del document es manifesten les finalitats següents:[21]
-
Eliminar qualsevol tipus de discriminació injustificada, tant en l'exercici de drets com en l'accés als serveis existents.
-
Promoure una convivència basada en valors democràtics i en actitud tolerants.
-
Garantir a l'immigrant una situació jurídica i socialment estable.
-
Combatre les barreres que dificulten la integració.
-
Eradicar qualsevol signe d'explotació.
-
Mobilitzar i implicar a tota la societat en la lluita contra el racisme i la xenofòbia.
El Pla, elaborat pel Ministeri d'Afers Socials, va establir posar en marxa vint i sis mesures que afecten àmbits de caràcter normatiu, laboral, educatius i culturals, i de participació social.
La primera actuació destacada, fruit del Pla, va ser la creació el 31 d'octubre de 1995 del Fòrum per la integració social dels immigrants. Aquest Fòrum, segon que es constituïa a l'Estat espanyol, després del Consell Assessor d'Immigració de la Generalitat de Catalunya, representa un ampli espai de debat i consulta, on hi ha representats els col·lectius d'immigrants, les entitats d'ajuda a immigrants, les organitzacions sindicals i patronals, les associacions municipalistes, i les comunitats autònomes. Des d'un bon inici es va exigir, per part dels mateixos membres, que també hi havien de ser representats els diferents ministeris que directament o indirecta treballaven per als immigrants (Interior, Exterior, Treball, Justícia, Educació i Cultura). Durant algun temps, alguns van ser reacis a participar-hi, però finalment tots ho van fer.
L'any 2000, es crea dins del Ministeri de l'Interior la figura del delegat del Govern per a la immigració i l'estrangeria, com a òrgan coordinador dels diferents ministeris. Una de les primeres actuacions que ha fet aquest delegat ha estat la redacció del Programa global de regulació i coordinació de l'estrangeria i la immigració a Espanya (Programa GRECO).
|
|
|
A nivell europeu el juny de 1985, cinc països comunitaris van signar l'Acord de Schengen, a fi de derogar tots els controls fronterers a partir de 1990. El desembre de 1992 nou països comunitaris (excepte Gran Bretanya, Dinamarca i Irlanda) estableixen la lliure circulació de persones i mercaderies entre els seus països. La lliure circulació de persones es limita, però, als ciutadans europeus, no als de tercers països. A aquests, els governs estatals continuen tenint la potestat d'atorgar-los els permisos de residència i els estatuts de refugiats segons la seva pròpia reglamentació. Així, els ciutadans de tercers països no tenen les mateixes possibilitats de desplaçar-se a altres països comunitaris, ja que els seus permisos es circumscriuen a l'àmbit territorial de les autoritats que els han atorgat el permís.[22]
Juntament amb el control de fronteres i la circulació de persones, els altres dos temes de l'Acord de Schengen, l'anomenat Sistema d'Informació Schengen (SIS) i l'ajuda mútua judicial internacional, vinculen el tema migratori amb el narcotràfic i el terrorisme. La immigració procedent de països pobres es considera com un tema de seguretat en les reunions del grup TREVI (Terrorisme, Radicalisme, Extremisme, Violència), que ha insistit reiteradament en la necessitat de reforçar els controls per part d'Espanya i d'Itàlia respecte al sud del Mediterrani. [23]
En el Tractat de Maastricht la circulació de ciutadans de tercers països figura junt amb els temes de control del narcotràfic, el terrorisme i la prostitució.
Per tant, doncs, i malgrat que els governs europeus han manifestat el seu interès per harmonitzar les polítiques d'immigració, la política sobre migració de la Unió Europea, en absència d'una legislació comunitària sobre aquest tema, s'aplica encara, i només, implícitament i de forma negativa.
En el Tractat d'Amsterdam de juliol de 1997 es va decidir que els acords i disposicions de Schengen serien desenvolupats en el marc institucional i jurídic de la Unió Europea. Però en tractar-se d'un text centrat principalment en el control de les fronteres, la Unió Europea segueix sense disposar d'una legislació que reguli tots els aspectes relacionats amb la immigració. Precisament un dels mandats del Tractat d'Amsterdam al Consell d'Europa és que en el termini de 5 anys adopti les mesures destinades a garantir la lliure circulació i ordenar els aspectes referits al control de fronteres, a l'asil i a la immigració. De moment el Consell de Ministres té pendent de discutir una Proposta d'Acta del Consell, que pel seu contingut sembla que té la intenció de ser una Llei d'estrangeria d'àmbit europeu [24]. Els continguts d'aquesta proposta són més restrictius que algunes de les actuals legislacions estatals d'estrangeria. És de suposar, doncs, que en un futur proper viurem un debat a nivell europeu sobre quins aspectes ha de contenir una legislació europea que permeti l'entrada, l'estada i la integració dels immigrants provinents de països tercers.
En la Cimera de Tampere de l'octubre de 1999 es va acordar, entre altres mesures, que la Unió Europea ha de potenciar la integració dels immigrants residents. Caldrà veure quines són les mesures que establirà per a dur a terme aquest acord.
D'altra banda, la línia pressupostària que la Comissió de les Comunitats Europees destina a programes que portin a terme ONG en aquest àmbit, ha estat sempre molt reduïda econòmicament, i centrada en el tema del racisme, la xenofòbia i l'antisemitisme, i quant al tema de la immigració, només pels que gaudeixen d'una situació regular. A Catalunya, i en general a Espanya, aquests programes no han tingut gaire ressò, probablement perquè les entitats que podrien haver-ho demanat no disposaven de la informació, ni la capacitat per a gestionar la sol·licitud de subvencions a la Unió Europea, amb tots els requisits de transnacionalitat, innovació, partenariat i cofinançament que aquesta demana. Així, la dotació econòmica que se'n pot treure d'aquestes subvencions no val la pena per l'elevat esforç que suposa per a aquestes entitats.
|
|
|
A nivell català, a principis dels anys 90 s'inicia un debat sobre quina Administració té les competències en matèria d'immigració. Implícitament el debat es centra en si s'ha de tenir en compte el subjecte (l'immigrant) o bé l'objecte (la possibilitat que té aquest d'accedir a serveis i recursos). D'acord amb és una o una altra l'Administració responsable.
D'una banda, l'art 149.1.2 de la Constitució espanyola dóna competències exclusives al Govern central: "l'Estat té competències exclusives sobre les matèries de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil". A més, els governs autonòmics i locals, en la mesura que tenen competències en determinades àrees (ensenyament, serveis socials, sanitat, entre altres), veuen com s'incrementen les demandes d'accés a aquests serveis per part de les persones immigrades, a vegades no documentades. És llavors quan se'ls planteja el conflicte basat en el dilema de si els han d'atendre o no.
Així, durant un temps, des de les diferents administracions es van donar respostes contraposades (hi havia ajuntaments, per exemple, que no permetien que els serveis socials atenguessin persones estrangeres no empadronades, d'altres, en canvi, sí, i inclús hi destinaven recursos específics). És en aquesta època quan les diferents entitats d'iniciativa social, les organitzacions sindicals i les entitats de col·lectius d'immigrants s'organitzen per demanar la reforma o derogació de la llei d'estrangeria, l'establiment d'una política d'integració dels immigrants, i els governs autonòmics actuessin en aquest àmbit.
L'any 1991 el govern estatal obre un període extraordinari de regularització. A partir d'aquí es succeeixen els documents i reivindicacions per part del conjunt de la societat civil. El que va obtenir més ressò, potser per recollir millor que cap altre les reivindicacions del sector associatiu, i per haver tingut la capacitat d'exercir una influència important en els debats i polítiques institucionals, va ser L'Informe de Girona: 50 propostes sobre immigració. Aquest informe, publicat el juliol de 1992, va ser elaborat per la Comissió d'Associacions i Organitzacions no Governamentals de les comarques de Girona, creada específicament per a aquest afer.
|
|
La resposta de la Generalitat de Catalunya davant l'aparició d'aquest Informe i de les reivindicacions expressades per les altres entitats, va ser la més contundent d'entre els tres nivells d'administració.[25] Malgrat que alguns departaments de la Generalitat havien començat prèviament a donar respostes a les diferents demandes que la vinguda de persones d'origen estranger provocava -entre les quals cal destacar de manera especial l'escolarització sense cap tipus de discriminació de tots els nens i nens immigrants o fills d'immigrants i l'adaptació del Programa d'educació compensatòria del Departament d'Ensenyament a aquesta nova realitat, -el novembre de 1992, el govern de la Generalitat de Catalunya va establir la necessitat d'analitzar el nou fenomen de la immigració, creant la Comissió per al seguiment i la coordinació de les actuacions en matèria d'immigració,[26] formada per vuit departaments de la Generalitat.[27]
Les funcions que es van atorgar a aquesta Comissió varen ser les de coordinar les diverses actuacions, elaborar informes i formular recomanacions als departaments de la Generalitat, recopilar informació i documentació sobre la situació dels immigrants a Catalunya, i vetllar per al compliment de la legislació aprovada, així com dels tractats i convenis internacionals, i de les decisions adoptades per les institucions europees.
Els treballs d'aquesta comissió van donar origen a un informe que recollia l'anàlisi de la realitat de la immigració a Catalunya, l'exposició de les experiències realitzades en altres països, el detall de les realitzacions efectuades per la Generalitat de Catalunya, i finalment una sèrie de propostes d'actuació a realitzar. En l'elaboració del document hi van participar ONG i organitzacions sindicals, així com experts en aquest tema.
Com a conseqüència de l'informe i de les propostes realitzades el 28 de setembre de 1993, el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla Interdepartamental d'Immigració. Amb l'aprovació d'aquest Pla, s'aprovava també la creació de la Comissió Interdepartamental d'Immigració, formada pels mateixos departaments que havien elaborat l'informe i l'ampliació a dos més.[28] També s'aprovaven uns 40 programes a realitzar per aquests departaments, així com la creació d'un Consell Assessor d'Immigració format per 32 representants: dels ens locals catalans, de les organitzacions no governamentals, sindicals i patronals, dels col·lectius d'immigrants, de les associacions de pares d'alumnes i de les associacions de veïns, i d'experts de reconegut prestigi; i la creació d'un òrgan tècnic encarregat de donar suport a la Comissió i al Consell Assessor.
Aquest Pla va establir com a objectius de la política d'immigració a Catalunya els següents:[29] promoure una política global d'integració dels immigrants estrangers establerts a Catalunya, establir i dur a terme un seguit de programes de recursos i serveis coherents i coordinats, potenciar la participació dels immigrants estrangers en la construcció nacional de Catalunya, i promoure la informació i la sensibilització sobre la realitat de la immigració a Catalunya, a la població en general, i als professionals dels diferents àmbits que tracten amb aquesta població.
A partir d'aquest moment, doncs, a Catalunya s'inicià una política global d'immigració (ja que és el conjunt de l'executiu català qui dóna respostes), participativa (ja que tant en l'elaboració del Pla com en l'aplicació posterior hi intervenen de manera molt destacada les entitats que treballen en aquest àmbit i els col·lectius d'immigrants), reivindicativa (en aquells aspectes legislatius que no faciliten la integració dels immigrants, i en la necessitat de portar a terme polítiques estatals d'immigració) i, sobretot, de foment de la integració dels immigrants des d'un punt de vista de normalitat, tot facilitant el seu accés als serveis i recursos amb les mateixes condicions que la resta de ciutadans.
Després d'una primera etapa des de l'aprovació del Pla Interdepartamental d'Immigració en què s'han posat les bases de la política d'immigració de la Generalitat de Catalunya, actualment estem a l'inici d'un nou període. L'any 2000 serà segurament recordat com l'inici d'una etapa de consolidació i creixement de la política immigratòria. El 31 d'agost, el Govern català, seguint l'exemple del Govern espanyol, aprova la creació de la Secretaria per a la Immigració, adscrita al Departament de la Presidència. Un dels encàrrecs que es dóna a aquesta Secretaria és l'elaboració d'un nou Pla Interdepartamental d'immigració per al període 2001-2005.
Paral·lelament, i amb la idea que les polítiques públiques han de tenir un caire global i general, però també una necessària concreció en el territori, des del Departament de Benestar Social s'ha estès l'experiència iniciada de manera pilot l'any 1997, d'aplicació dels diferents programes del Pla interdepartamental en territoris concrets. Així, s'estan aplicant a quinze comarques els plans comarcals d'integració dels immigrants. Aquests plans tenen com a objectiu fer partícips tots els agents d'un territori (en aquest cas la comarca) en treballar per la integració dels immigrants. Així, es cerca la participació i el consens a nivell polític i tècnic de les diferents administracions implicades, però també dels col·lectius d'immigrants i d'aquelles entitats de la comarca que directament o indirecta treballen amb immigrants. També s'impulsa la coordinació de recursos ja existents i la sensibilització de la població i dels professionals sobre la necessitat d'atendre correctament les noves realitats.[30]
L'objectiu general dels plans és contribuir a la plena integració dels col·lectius d'immigrants a la vida social de Catalunya, potenciant la convivència, la cohesió comunitària, la lluita contra l'exclusió social i la igualtat d'oportunitats i d'accés als recursos col·lectius.
Aquest objectiu general es concreta amb altres objectius específics:
-
Implicar les diferents administracions públiques.
-
Afavorir la coordinació interinstitucional.
-
Posar en marxa accions que impliquin un treball conjunt per garantir la màxima eficàcia i eficiència en la utilització dels diferents serveis i recursos.
-
Implicar els agents socials locals en el treball comunitari.
-
Afavorir la implicació dels mateixos immigrants.
-
Potenciar mesures que promoguin el contacte i la interacció entre les persones i que afavoreixin el coneixement mutu i la superació dels estereotips.
A més d'aquests objectius, un dels principis que domina en aquests plans és la integralitat. La realitat de la immigració és complexa, diferenciada (tant per les moltes procedències dels immigrants com pel lloc on viuen) i afecta tots els àmbits de la vida de les persones. És per això que necessita un abordatge integral i global. D'altra banda, el conjunt de les entitats públiques i privades estan d'acord en la necessitat de promoure la integració dels immigrants. Aquesta integració s'ha de fer a partir de facilitar l'accés al conjunt de recursos i serveis existents, i adequant-los a les noves necessitats.
Tot això, implica que la temàtica de la immigració no ha de ser abordada únicament i exclusiva des de serveis socials, sinó d'altres àmbits com l'ensenyament, la salut, l'ocupació i l'habitatge han d'assumir el seu grau de compromís, de competències i de posar a l'abast l'adequació dels serveis, dels recursos i dels professionals a les noves necessitats. És per això, que parlem d'integralitat i globalitat.
Però la realitat de Catalunya, amb un procés de descentralització i desconcentració de competències cap a les administracions locals i amb una xarxa associativa molt important, obliga que aquesta integralitat també sigui efectiva entre les diferents administracions i entitats vinculades amb aquesta temàtica. Cadascú amb les seves competències i responsabilitats, però treballant conjuntament.
A més, aquests plans comarcals són suficientment oberts per treballar diferents temes en funció de les necessitats i demandes que es formulen. Els cinc àmbits de treball que fins en aquest moment han sorgit com a prioritaris han estat: ensenyament, salut, habitatge, sensibilització i ocupació. Aquests plans territorials estan demostrant que per treballar correctament aquesta nova realitat cal que tots els agents s'impliquin i actuïn coordinadament. Només així, amb el consens, la participació i la coresponsabilitat de tots es poden donar respostes adequades a les necessitats que aquesta nova realitat comporta.
|
|
|
Paral·lelament les administracions locals també van començar a donar respostes tant a les demandes d'atenció que formulen els mateixos immigrants com a les reivindicacions que les entitats de caire social els formulen. Aquestes respostes són diferents segons el grau de demandes i el nombre d'immigrants que té el municipi o la comarca. Però també són diferents segons les possibilitats que l'Administració local té per donar una determinada resposta. Així alguns aposten per l'atenció especialitzada i per la pràctica multicultural, mentre que n'hi ha d'altres que es decanten per la intervenció de caràcter comunitari en igualtat amb els autòctons, o per dir-ho sense matisos, estan a favor d'una acció que promogui l'homogeneïtat social i cultural. [31] "De pla d'immigració pròpiament dit, a nivell municipal, no n'hi ha cap a la província de Barcelona. El que es creen són programes i sobretot projectes específics per a immigrants" .[32]
A nivell comarcal les experiències són més recents, i per culpa de la necessitat d'aplegar i treballar diferents municipis junts es topa a vegades amb moltes dificultats. Tot i així, hi ha experiències incipients i noves en quinze comarques, on, tal com hem dit anteriorment, s'estan desenvolupant plans comarcals d'integració dels immigrants promoguts pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.
La Diputació de Barcelona, com a corporació supramuncipal d'àmbit provincial, té com a competència primordial la cooperació i l'assistència tècnica i econòmica als municipis. És en aquest marc que el 1992 va publicar l'Informe sobre el treball social amb immigrants estrangers a la província de Barcelona. Posteriorment, l'any 1993, l'Àrea de Serveis Socials de la Diputació va crear el Programa d'immigració, manifestant la vocació d'abordar el fenomen des d'una perspectiva més àmplia que la dels serveis socials. Els principis rectors que es van establir eren:[33] la defensa i el respecte als drets humans de totes les persones independentment del seu origen, ètnia, cultura, i també dels drets democràtics individuals i col·lectius recollits a la Constitució espanyola, la integració social dels immigrants, la interculturalitat, i garantir l'accés dels immigrants a les prestacions socials, als equipaments i serveis públics en igualtat de condicions que la població autòctona.
Aquesta mateixa institució, l'any 1997 va publicar el II Informe sobre immigració i treball social. L'any 2000, i amb l'objectiu de coordinar les diferents àrees de la Diputació, reformula els objectius del CRID per tal que treballi l'àmbit de la immigració.
|
|
|
|
| 4.
|
La societat civil
|
Tal com hem dit anteriorment, malgrat que les diferents administracions progressivament van anar donant respostes amb més o menys rapidesa, i més o menys àmplies, aquestes han estat sovint motivades per les demandes que els mateixos immigrants feien a nivell individual a aquestes administracions, però també, i sobretot, a les reivindicacions que la societat civil els feia. Així, a l'igual que històricament ha passat en molts altres temes, ha estat la societat civil, i especialment les entitats d'iniciativa social, les que han començat a donar respostes a aquestes necessitats. I són aquestes entitats les que s'han hagut d'adaptar i adequar a la nova realitat, afrontar les dificultats legislatives existents, preparant els seus professionals, i, tot això, amb una manca de recursos econòmics i d'infraestructura evidents. Tot i aquestes dificultats, es pot observar que hi ha hagut un cert increment en els darrers anys de les entitats d'iniciativa social que es dediquen al tema de la immigració.
El conjunt d'entitats que treballen en aquest tema, són, hores d'ara, encara molt reduïdes, tant pel que fa al nombre de persones involucrades com a l'àmbit territorial en el qual actuen. La majoria d'elles, a més, tenen la seva seu a la ciutat de Barcelona, més concretament al districte de Ciutat Vella, i comencen les seves tasques ajudant els immigrants en la tramitació de la seva regularització.
Amb tot, es poden trobar tres tipus d'organitzacions que ofereixen serveis a la població immigrada:[34]
-
Les organitzacions ètniques que apareixen dels mateixos col·lectius d'immigrants, que representen els interessos d'un determinat grup ètnic o cultural.
-
Les organitzacions generalistes de la societat receptora, que tenen una missió àmplia consistent a prestar serveis a la població en general, però que opten per dedicar part dels seus recursos a la integració d'immigrants.
-
Les organitzacions especialistes de la societat receptora, que es dediquen exclusivament a la integració d'immigrants. Poden ser ONG tant de prestació de serveis com de reivindicació política, però els seus membres no acostumen a ser immigrants. També es creen organitzacions especialistes que es dediquen a la investigació, documentació i difusió sobre temes d'immigració.
Aquestes entitats han estat imprescindibles a l'hora que les diferents administracions planifiquessin la seva actuació i posteriorment, a l'hora de portar a la pràctica les seves actuacions. La relació entre unes i altres ha estat, i continua essent, molt important. Inclús es podria dir que unes necessiten de les altres. "Plantejar idees a les ONG per què ajudin a introduir canvis és una estratègia habitual de l'Administració".[35]
Això ha estat més difícil amb les entitats formades pels mateixos col·lectius d'immigrants, malgrat la voluntat de moltes administracions de fer-los partícips en les polítiques d'atenció que els afecten, per les característiques pròpies del col·lectiu, sovint ha resultat difícil trobar interlocutors que vehiculessin les seves veritables aspiracions i necessitats. L'escàs teixit associatiu immigrant i les dificultats que tenen per consolidar-se dificulten enormement la connexió entre l'Administració i aquests ciutadans.[36] Els motius d'aquest escàs teixit associatiu són diversos: les dificultats de trobar temps per dedicar-hi, la manca d'una cultura d'associacionisme, entesa com nosaltres l'entenem -amb uns estatuts registrats, amb eleccions democràtiques, etc.-, la manca d'experiència per relacionar-se amb les administracions, el desconeixement dels canals de participació, i perquè la majoria s'associen per trobar espais comuns i per relacionar-se, i no utilitzen l'entitat com a plataforma per reivindicar i fer suggeriments a les administracions.
És de preveure que en els propers anys, aquestes entitats formades per immigrants tindran un major creixement, tant numèricament com d'implicació social. Cada vegada és fan més necessàries com a interlocutores i mediadores entre les administracions i els immigrants.
També caldrà, però, tenir present que, en la mesura que els immigrants s'integrin a casa nostra, el seu grau d'associacionisme a les entitats catalanes també hauria d'augmentar. Si no fos així, caldria replantejar-se la política d'integració, ja que s'estaria establint un sistema dualitzat i, per tant, segregador.
|
|
|
| 5.
|
A tall de síntesi
|
|
|
Com hem dit anteriorment, malgrat que tots els processos d'immigració tenen elements comuns, sí que podem trobar en l'actual immigració estrangera certs trets diferenciadors respecte a les onades d'immigrants provinents de la resta de l'Estat espanyol.
La raó principal que impulsa una població determinada a migrar no és nova. És la mateixa que podíem observar fa tres dècades: un fort desequilibri econòmic entre les dues zones que propiciava la mobilitat humana. El que ha canviat és el volum d'aquests moviments migratoris, els països tant d'origen com de destinació, la capacitat d'absorció d'aquesta població per l'economia i, sobretot, la voluntat política d'acollir-los.[37]
A més, si comparem aquesta immigració que està arribant a Catalunya amb la de l'etapa anterior, encara hi podem trobar més diferències:
El primer element diferenciador és la necessitat que tenen els immigrants actuals de disposar d'uns permisos per residir i treballar al nostre país. Aquest fet, com hem vist, està provocant una sèrie de dificultats afegides a qualsevol itinerari migratori, ja que sovint provoca situacions de marginació i d'irregularitat i, fins i tot, de delinqüència.
Un altre element diferenciador és que els immigrants de després dels anys 80 provenen de països estrangers, amb una llengua, cultura, religió i trets físics més allunyats que els dels anteriors.
En tercer lloc, el moment de recessió econòmica que ha viscut el país fins fa poc, ha fet que no fos una immigració buscada pels poders políticoeconòmics, però en canvi, sí necessitada, en certa mesura, per realitzar unes tasques en unes determinades condicions.
D'altra banda, les primeres persones que van arribar no tenien la intenció de quedar-se al nostre país. Pràcticament ni el coneixen, però la impossibilitat de ser acceptades en altres països europeus on tenien coneguts i amics, feia que es quedessin aquí amb la idea d'esperar poder creuar la frontera en un moment determinat. Passat el temps, i havent-hi trobat feina, és quan decideixen establir-s'hi i posteriorment traslladar la família que havia romàs al país d'origen. Possiblement les persones que arriben en aquests moments, en tenir familiars i amics establerts aquí, ja tenen el nostre país com a destinació final.
Una altra de les diferències és, fins ara, el nombre de persones. Com dèiem abans és encara un flux petit però constant, i que, malgrat que es poguessin convertir les fronteres en infranquejables, continuarien arribant. En primer lloc pel reagrupament familiar, per la mateixa necessitat de cobrir certs llocs de treball que la societat ja ha assumit que ho hauran de fer els immigrants, i en tercer lloc per la globalització de l'economia i per ser un país plenament capitalista. També és cert que possiblement d'aquí uns anys, la seva procedència variarà. Ja fa anys que diferents estudis econòmics d'institucions internacionals apunten que d'aquí a uns quinze anys, el Marroc, a l'igual com va passar amb Espanya i Itàlia, deixarà de ser un país d'emigració per convertir-se en un país d'immigració.
Un darrer element diferenciador, és la seva distribució territorial. Tradicionalment els immigrants es traslladaven a les zones industrials i urbanes, ja que era on hi havia més demanda de mà d'obra. En els darrers anys, però, els immigrants no es dediquen només a tasques industrials, sinó, com hem vist abans, al sector serveis i a l'agricultura. Això ha fet que bona part dels immigrants hagi trobat feina en zones rurals o semirurals on gairebé mai no hi havia hagut immigració. Hi ha autors que comencen a apuntar un nou fenomen, que d'altra banda és potser exclusiu del nostre país, i parlen de la ruralització de la immigració. Aquesta ruralització de la immigració suposa que els immigrants s'integrin en comunitats més petites, fet que pot comportar una sèrie d'avantatges, però també d'inconvenients: viure en comunitats petites suposa que la relació amb la comunitat d'acollida sigui més fluida, i per tant que la por al desconegut, que és la base de la xenofòbia, desaparegui més aviat. Però, d'altra banda, aquestes comunitats no estan habituades a rebre immigració, i per tant, poden tenir actituds més segregadores i menys acollidores. A més, el fet que els immigrants no tinguin altres persones de la seva procedència amb qui compartir les seves tradicions i costums, pot comportar que el sentiment d'aïllament sigui més fort, i que es vegin obligades a renunciar a les seves tradicions i costums.
|
|
|
L'arribada d'immigrants estrangers a Catalunya ha fet que tant les institucions com les entitats d'iniciativa social hagin hagut d'adaptar-se a la nova realitat, donar respostes a les noves demandes, elaborar un discurs teòric i una filosofia d'actuació, i sovint, amb una manca total de models a seguir, o en tot cas, veient el fracàs de moltes polítiques realitzades en altres països veïns.
Podem observar que hi ha una sèrie de característiques comunes a les diferents actuacions de les administracions:
D'altra banda, coincideixen cronològicament a donar respostes a les demandes formulades per la societat civil. Aquestes respostes es basen sovint en un procés previ de planificació o programació en el qual hi participen directament o indirecta les entitats d'iniciativa social que treballen en l'àmbit de la immigració.
En segon lloc, els principis i criteris que regeixen aquestes polítiques tenen uns trets també comuns: tots coincideixen en la necessitat de desenvolupar polítiques transversals o horitzontals, es a dir, de no incloure aquest tema únicament i exclusiva en l'àmbit dels serveis socials.
Una altra característica comuna és que també coincideixin en la necessitat que els immigrants tinguin la possibilitat d'accés als mateixos serveis i recursos que la resta de ciutadans, i per tant, no crear-ne de nous, sempre que no sigui especialment necessari.
Durant els darrers deu anys podríem distingir quatre etapes diferenciades:
1988-1991: Es posen de manifest les dificultats que tenen els immigrants per regularitzar la seva situació, pels requisits que estableix la llei d'estrangeria. Les ONG es veuen obligades a donar respostes a les necessitats d'aquests immigrants, i els ajuden a fer que s'associïn. També comencen a reivindicar la modificació de la llei d'estrangeria i la creació en les diferents administracions d'òrgans que s'encarreguin del tema de la immigració.
1991-1996: Les administracions públiques comencen a donar respostes segons les seves competències, a les reivindicacions formulades per les entitats. Moltes elaboren plans i programes d'actuació, alguns de sectorials, d'altres de caire transversal. Totes coincideixen amb la voluntat d'integrar els immigrants en la nostra societat, i en el fet que és un fenomen que anirà en augment. També s'està d'acord en la necessitat d'abordar aquest tema de manera global i no parcialment, i a tenir en compte els mateixos afectats. És per això que es creen òrgans de participació i consulta. L'Administració central posa en marxa processos de regularització especials i un reglament d'aplicació de la llei d'estrangeria que intenta mitigar les dificultats de la mateixa llei.
1996-1999: les administracions ja són plenament conscients que han de portar a terme una política d'immigració. Hi ha acord entre totes les forces polítiques i socials a modificar la llei d'estrangeria, i hi ha diverses propostes en aquest sentit. Algunes administracions comencen a dotar de pressupostos per desenvolupar els plans iniciats en l'etapa anterior. Es veu necessari que les diferents administracions es coordinin, i es demana que es creï un òrgan únic a l'administració de l'estat encarregat de coordinar les actuacions dels diferents ministeris implicats en aquest tema.
A partir del 2000: S'inicia una etapa de consolidació i creixement de la política immigratòria. Diferents elements ens ho fan creure: l'aprovació de la Llei 4/2000, sobre drets i lliberats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, la modificació que s'està fent actualment, i la polèmica política, social i mediàtica que ha generat; la creació d'òrgans específics per coordinar les polítiques governamentals, tant a l'administració central com a Catalunya, amb l'elaboració de plans governamentals per a un nou període; l'extensió a bona part del territori català dels plans comarcals d'integració dels immigrants; l'extensa informació dels mitjans de comunicació sobre l'arribada d'immigrants indocumentats, les xarxes de tràfic d'immigrants clandestins, etc, que ha provocat que el tema de la immigració s'hagi estès a molts nivells de la vida ciutadana, i per tant més difícils d'abraçar.
|
|
|
| 6.
|
Perspectives de futur
|
Parlar de perspectives de futur en matèria d'immigració és sempre arriscat, ja que, com hem dit anteriorment, en tot procés migratori hi intervenen molts factors: econòmics, culturals i personals, tant en el país d'arribada com en el país de sortida. Només que un d'aquests factors variï, pot comportar canvis en la tendència migratòria. A més, les prospectives que s'han fet, no sempre han tingut el resultat esperat. Així, pocs s'haurien imaginat fa només 20 anys que l'Estat espanyol passaria a ser un país d'immigració com ho està essent actualment. I encara un altre exemple: a principis de la dècada dels 90 eren molts els qui asseguraven que les onades migratòries provinents del Sud del Mediterrani serien similars a les dels espanyols que emigraven cap a Alemanya en els anys 60. També s'assegurava, en aquells moments, que la caiguda del sistema soviètic portaria al nostre país un gran nombre de persones d'aquells països. En canvi, fins ara, l'arribada dels primers és continguda, i pel que fa als provinents de l'est d'Europa, sembla que de moment són bàsicament turistes que aporten divises al nostre país.
Per tant, doncs, és molt difícil assegurar quin serà el futur, però sí que creiem que podem descriure dos possibles escenaris que en certa manera són també complementaris:
Un primer escenari podria consistir en el fet que la població d'origen estranger continués creixent de manera continuada però sostenible. En els propers 10 - 15 anys, la procedència continuarà essent dels països del Magreb (bàsicament Marroc i Algèria), però també de Perú, la República Dominicana i Ecuador. Aquesta situació implica que no hi hagi grans canvis en la situació econòmica d'aquests països ni en l'Europea. També implica que les legislacions espanyoles i europees no siguin encara més restrictives del que ho han estat fins ara, i que, a nivell social, no es produeixi un rebuig explícit amb conseqüències pràctiques.
El segon escenari partiria del fet que el mercat de treball espanyol ha creat una sèrie de llocs de treball que difícilment seran ocupats per la població autòctona, si es mantenen les mateixes condicions. D'altra banda, la població espanyola envelleix i no sembla que en un futur proper aquesta tendència variï gaire. Sembla, també, que els països d'on actualment provenen els immigrants hauran millorat la seva situació, i es poden convertir en països receptors d'immigrants (Marroc, per exemple, pot convertir-se amb un pol d'atracció d'immigrants de la resta del món àrab i de subsaharians - per proximitat cultural i geogràfica respectivament-). Pel que fa als països sud-americans, s'està observant que alguns d'ells estan millorant molt la seva estabilitat econòmica i política. Això pot suposar que els països que expulsen actualment immigrants cap a l'Estat espanyol, prefereixin dirigir la seva població immigrant cap a aquests països que són més propers. Per exemple, podria passar que peruans i dominicans preferissin dirigir-se cap a Argentina i Xile.
Tots aquest factors poden provocar que en un futur més llunyà (20 anys), els països europeus hagin d'aplicar mesures per incentivar la vinguda de persones d'indrets més allunyats geogràficament i culturalment, per realitzar treballs que són refusats per la població autòctona. La descripció d'aquest escenari no significa que no hi haurà immigració, sinó que aquesta podrà, potser, exigir millores en les condicions de treball, ja que pot passar que la demanda sigui més alta que l'oferta.
Sigui quin sigui l'escenari que hi hagi, el que sembla que serà irreversible és que l'Estat espanyol i Catalunya, en una posició destacada, continuaran essent zones receptores d'immigrants. És per aquest motiu que les administracions públiques i els poders legislatius hauran de continuar donant respostes a les necessitats que aquesta nova població tindrà. Aquestes, hauran de ser el suficientment àgils per adaptar-se al ritme dels canvis que es produeixin.
Totes les forces polítiques i socials estan d'acord en el fet que la finalitat principal de la política d'immigració ha de ser la integració dels immigrants. L'èxit d'aquesta integració no depèn, però, només de les polítiques públiques que es portin a terme. Està condicionada també, i de manera decisiva, per les oportunitats de treball, i per les expectatives de mobilitat social ascendent que l'estructura econòmica de la societat receptora els ofereix. De ben segur hi haurà conflictes, ja que els conflictes són inherents a la gran majoria de processos dinàmics. En el cas de la immigració, el sol fet d'haver de marxar del lloc d'origen i adaptar-se a una nova realitat comporta dificultats, i, a aquestes, s'hi han d'afegir les dificultats d'idioma i les diferències culturals i socials entre els nouvinguts i els residents en un territori. Segurament hi haurà un cert nombre de persones que no trobaran el seu lloc en la nova societat i això generarà problemes d'adaptació. És per això que s'han de posar en marxa tots els esforços per què aquestes inadaptacions siguin al menys nombroses i traumàtiques possibles.Cal acceptar el fenomen de la immigració com absolutament normal, a fi de comptes, és producte del desenvolupament econòmic i del nivell de vida que hem aconseguit en aquests darrers anys, que han convertit la nostra societat en un entorn desitjat per altres persones.
La globalització del món en què vivim és ja una realitat que supera les fronteres locals. L'evolució ens porta cap a una societat cada cop més oberta, interconnectada i multicultural. No és recomanable anar contra corrent. Hem de ser capaços d'ajudar a fer entendre als ciutadans aquest fet. Hem de tenir l'habilitat de pensar en termes globals i actuar en termes locals, donant un tractament normalitzat al fenomen de la immigració que permeti afrontar els possibles conflictes que puguin sorgir i que, alhora, destaqui els aspectes positius i l'enriquiment que suposa el contacte entre diferents cultures.
Finalment, he de confessar que no puc resistir finalitzar aquest article sense fer referència al Viatge a Ítaca, i a la reflexió que l'important del viatge no és la destinació, sinó la il·lusió del camí. Ningú no es mereix que, pel sol fet de ser diferent, no es respecti la seva il·lusió.
|
|
|
|
|
La immigració estrangera a Barcelona. L'Observatori permanent de la immigració a Barcelona, 1994-1997. Barcelona: CIDOB edicions, 1998.
|
|
Casey, J. "El papel de las organizaciones no gubernamentales en la elaboración de las políticas públicas. El caso de la integración de inmigrantes extranjeros en Cataluña". Dossier Barcelona Associacions, 20. Ajuntament de Barcelona.
|
|
Narbona, L-M. Marroquíes en Viladecans. Una aproximación al tema de la inmigració. Viladecans: Ajuntament de Viladecans, 1993.
|
|
Immigrants. Propostes per a la seva integració. Madrid: Cáritas Española, 1995.
|
|
Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Entre el sud i el nord. Els treballadors immigrants estrangers a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995.
|
|
Domigo, A.; Clapés, J, i Prats, M. Condicions de vida de la població d'origen africà i llatinoamericà a la Regió Metropolitana de Barcelona. Una aproximació qualitativa. Barcelona: Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona, 1995.
|
|
II Informe sobre immigració i treball social. Col·lecció serveis socials .12, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
|
|
Colectivo IOÉ. La immigració estrangera a Catalunya. Barcelona: Institut Català d'Estudis Mediterranis, 1992.
|
|
Colectivo IOÉ. Marroquins a Catalunya. Barcelona: Institut Català d'Estudis Mediterranis, 1994.
|
|
Món laboral. Barcelona: Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, 1991. Núm 13.
|
|
Solé Aubia, M. "Una resposta global, integradora, participativa i innovadora. El Pla interdepartamental d'Immigració". Dcidob, núm 67-68, Barcelona: CIDOB Edicions, desembre 1998.
|
|
Solé Aubia, M. "Els plans territorials d'integració dels immigrants: una estratègia per promoure la participació, la coordinació i el consens", Revista IDEES, núm. 3, Barcelona: Centre d'Estudis de Temes Contemporanis. Generalitat de Catalunya, juliol-setembre 1999.
|
|
Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos. Atlas de la Inmigración Magrebí en España. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, Ediciones, 1996.
|
|
Plan para la integración social de los inmigrantes. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, 1995.
|
|
Departament de Benestar Social. Pla interdepartamental d'Immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994.
|
|
|
| [1] La immigració estrangera a Barcelona. L'Observatori Permanent de la immigració a Barcelona, 1994-1997. Barcelona: CIDOB edicions, 1998. p. 57. |
| [2] Domingo, A, et al, Condicions de vida de la població d'origen africà i llatinoamericà a la Regió Metropolitana de Barcelona. Una aproximació qualitativa. Barcelona: Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona, 1995. p.13. |
| [3] Ibídem. p. 20. |
| [4] La immigració estrangera a Barcelona. L'Observatori Permanent de la immigració a Barcelona, 1994-1997 , op. cit., p. 23. |
| [5] Domingo, A, et al., op. cit., p. 11. |
| [6] La immigració estrangera a Barcelona. L'Observatori Permanent de la immigració a Barcelona, 1994-1997 , op. cit., p. 23. |
| [7] Herrero Barasas, J.A.,"Inmigración y prejuicio social". Madrid: El Mundo, 18 d'agost de 1998. |
| [8] Diputació de Barcelona, II Informe sobre immigració i treball social. Barcelona: Col·lecció serveis socials, 12, 1997. p. 34. |
| [9] La immigració estrangera a Barcelona. L'Observatori Permanent de la immigració a Barcelona, 1994-1997, op. cit., p. 57. |
| [10] Dades facilitades pel Ministeri de l'Interior. No comptabilitzats els permisos de residència per estudis. |
| [11] Nacionals d'Europa de l'Est i Turquia, Iberoamèrica, Àfrica i Àsia, excepte Israel i Japó. |
| [12] Indicadores de la inmigración y el asilo en España. Madrid: Observatorio Permanente de la Inmigración, núm.10, julio, 2000. |
| [13] Elaboració pròpia segons a dades dels anuaris estadístics d'estrangeria i de l'Observatori Permanent de la Immigració |
| [14] Observatorio Permanente de la Inmigración. Los inmigrantes económicos en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, 1996. P. 15 [document inèdit]. |
| [16] Indicadores de la inmigración y el asilo en España. Madrid: Observatorio Permanente de la Inmigración, núm. 2, agosto, 1998. |
| [17] Observatorio Permanente de la Inmigración. op. cit. p. 30. |
| [18] Domingo, A, et al., op. cit.. p. 263. |
| [19] Ley Orgànica 7/1985, de 1 de julio, sobre Derechos y Libertades de los Extranjeros en España. (BOE núm. 158, de 3 de julio de 1985). |
| [20] Real Decreto 155/1996, de 2 de febrero, por el que se aprueba el Reglamento de ejecución de la Ley Orgánica 7/1985. (BOE núm.47, de 23 de febrero de 1996). |
| [21] Plan para la integración social de los inmigrantes. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, 1995. p. 9. |
| [22] Extranjeros en el paraíso. Barcelona: Virus ed. 1994. P. 13. |
| [23] Extranjeros en el paraíso, Op. cit., P. 13. |
| [24] Foro para la Integración Social de los Inmigrantes, Propuesta para una normativa de inmigración de la Unión Europea, 1998. P. 3 [document inèdit]. |
| [25] Casey, J., "El papel de las organizaciones no gubernamentales en la elaboración de las políticas públicas. El caso de la integración de inmigrantes en Cataluña". Dossier Barcelona Associacions, 20. p. 49. |
| [26] Acord de Govern de la Generalitat el dia 21 de novembre de 1992. |
| [27] Presidència, Governació, Ensenyament, Cultura, Sanitat i Seguretat Social, Política Territorial i Obres Públiques, Treball i Benestar Social |
| [28] Agricultura, Ramaderia i Pesca, i Justícia |
| [29] Departament de Benestar Social, Pla Interdepartamental d'Immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994. p. 206. |
| [30] Solé Aubia, M, "Els plans territorials d'integració dels immigrants: una estratègia per promoure la participació, la coordinació i el consens". Barcelona: Revista IDEES, núm. 3. 1999. |
| [31] Izquierdo Escribano, A., "Consecuencias de la regularización de extranjeros".Papers, núm. 43. p. 125-131. |
| [32] Diputació de Barcelona, op. cit., p. 300. |
| [33] Diputació de Barcelona, Op. cit., P. 686. |
| [34] Casey, J., op. cit., p. 33. |
| [35] Kramer, R.M., Voluntary Agencies in the Welfare State. Los Angeles: University of California, 1981. p. 225 |
| [36] Diputació de Barcelona. op. cit., p.690 |
| [37] Domingo, A, et al., op. cit.,. p. 264. |
|
|
|
[Data de publicació: Febrer de 2002]
|
|
|
| ©
Montserrat Solé i Aubia,
2002 |
|
